Les grans deveses de la Plata ~ Camins

dimecres, 20 de febrer de 2008

Les grans deveses de la Plata


El Camí de la Plata és grans deveses, calor, silenci, llum, colors intensos i aire net. I solitud, una immensa i profunda solitud. Hi ha qui diu, després d’haver caminat sol de Sevilla a Santiago, que la paraula “solitud” per ell ha pres per sempre un nou significat. I la solitud no s’acaba en arribar a Santiago; allà hi ha una multitud de pelegrins contens, plorant, abraçant-se, celebrant-ho... són els que venen del camí francès. Però el que arriba de la Plata no coneix ningú, quasi quaranta dies caminant sol i es troba al mig de la plaça del Obradoiro, plena de gent, més sol i perdut que mai.

Quan es diu que la Plata és especial pot semblar un tòpic, però el que no hi ha cap dubte és que la Plata té quelcom que no té cap altre camí en tot el món: les deveses. Són boscos clars d'alzines, d'una bellesa suggeridora, on pasten lliurament el bestiar boví i porcí. Les més antigues tenen tres mil anys, i són el resultat de la transformació per la mà de l'home de primitius boscos per a l'explotació ramadera extensiva. A Andalusia i Extremadura solen tenir una gran extensió, mentre que les de Salamanca són més petites.

El Camí de la Plata creua deveses, i cada dia cal obrir i tancar un munt de tanques. Com a curiositat dir que el sistema per obrir i tancar aquestes portes (o sigui, el pany o com es digui en aquest cas) mai és el mateix i n’hi ha d’una originalitat suprema, que requereix un acurat estudi i anàlisi previ del pany per poder obrir la maleïda porta i continuar el camí. No hi ha cap problema en creuar a peu una devesa al Camí de la Plata, els animals solen ignorar olímpicament als caminants. Així sí, millor no molestar-los ni apropar-se a on puguin haver cries. Les deveses on hi ha els toros braus el camí no hi passa, afortunadament, perquè tot i que diuen que mai ataquen a camp obert, l’aspecte que tenen de prop és d’allò més amenaçador.

A l’octubre del 2003, quan jo vaig fer aquest camí, els allotjaments destinats als pelegrins eren, en general, i per dir-ho d’alguna manera, poc higiènics. En la majoria dels albergs (per dir-los d’alguna manera) no hi havia aigua calenta, cosa que assumeixo com a “gajes del oficio”, però el pitjor és que portaven anys sense que es fes cap tasca de manteniment ni de neteja. En un poble de Salamanca vaig dormir a les antigues escoles (ara ja hi ha un alberg), una casa apartada del poble, amb els vidres trencats, sense llum, i amb una varietat d’insectes, aràcnids i altres antròpodes dignes d’un reportatge del National Greographic. Estic segur que en aquell lloc havien evolucionat espècies endèmiques que la ciència desconeix. No sabia ni on deixar la motxilla. Però no hi havia alternativa, així que després de sopar em vaig prendre un whisky per agafar el valor suficient anar allà i dormir. Com tot canvia en aquest món, la Plata ha anat poc a poc millorant els allotjaments per a pelegrins. Per exemple, a Zamora, a l’octubre del 2003, em vaig dirigir a l'Oficina de Turisme perquè m’informessis de què veure i algun lloc per dormir. La noia, guapa i simpàtica, em van dir que “aviat” (era l’octubre del 2003) s’obriria un alberg municipal per a pelegrins, i em van recomenar una pensió molt curiosa (mereixeria un altre post) al centre de la ciutat. Fa uns dies vaig llegir que aquest mes de gener del 2008 han inaugurat, a Zamora, el alberg municipal de pelegrins, de 32 places.

Però em quedo una mica trist en llegir les estadístiques d’un estudi de camp realitzat pel Víctor Sierra i algunes associacions. Diuen que l’any 2006 van fer el Camí de la Plata 3.523 pelegrins, 6.467 el Portuguès, 5.378 el del Nord i 82.502 el Francès. I dels pelegrins de la Plata, la major part ciclistes. Els superbs paisatges del Nord sedueixen més que la subtil bellesa de la Plata.